QUÈ US PUC DIR DE VIC?





Josep Bruch i Miralpeix



Bé, un bon amic m’ha demanat que escrigui quelcom sobre Vic, i tot i sentir-me honorat, m’ha creat un problema.


No és que no m’agradi Vic, ni molt menys, ja que n’estic ben enamorat, però, soc la persona adient per a fer-ho?


En primer lloc haig de dir que no soc un vigatà de pur origen: vaig nèixer a Sant Hipòlit de Voltregà (sac i ganxo), he viscut uns anys a Taradell (gitano) i, finalment, a l’any 1958 vaig aterrar aquí, a Vic, i vigatà i home de bé no pot ser. Un bon currículum, no? O te’n sents orgullós o et venen ganes de dir que ets apàtrida.


La major part de la meva vida ha transcorregut aquí: hi he treballat, estudiat, format la meva família i aquí han nascut els meus fills.


Superat el handicap que representa, procedent d’un poble, venir a viure a una veritable ciutat, i més en una on diuen que la gent és molt tancada, i, per tant, és difícil establir-hi relacions, puc dir que em sento plenament vigatà, i afegir-hi que tinc molt bons amics vigatans.


De Vic m’agrada gairebé tot.


Un dels seus encants naturals, al menys per a mi, és la riera, el Mèder, que la travessa. Hi havia anat a participar en concursos de pesca quan era petit, que vaig veure com es degradava fortament després i, finalment, com ha fet una magnífica recuperació. M’agrada molt veure-hi ara els ramats d’ànecs, nadant i menjant, signe indiscutible de vida i de qualitat de la riera. Només hi trobo una petita pega: m’agradaria que el seu cabdal fos, durant tot l’any, al menys cinc vegades superior. Els rius m’enamoren.


Per sort, i no massa lluny, tenim, a més, el Gurri, que s’alimenta de la riera, del Meder. Quants de passeigs per les seves ribes!! Quantes tardes de berenars, pesqueres de barbs, bagres i crancs. Seguir el seu curs a contra corrent, riu amunt i, desviant-te cap a l’esquerra, arribar fins a la coneguda font del Frares. I una mica més amunt, abans d’aquest desviament, fins i tot trobar-hi algun gorg suficientment gran, i profund, com per banyar-t’hi a l’estiu, i trobar-hi agradables companyies.


I la boira, aquesta nostra particularitat climatològica tan típica, al menys abans. Ara no n’hi ha tant, però d’abans recordo fins i tot una vegada que, a les sis, quarts de set, de la tarda, era tan espessa que Ràdio Vic recomanava que no sortíssim de casa. I vaig conèixer una persona, que des de fa molts anys viu a la costa, que l’enyorava molt, la boira a Vic, sobretot al capvespre i nit; que deia era molt romàntic passejar pels endoquinats i estrets carrers, envoltat per la boira, sota la feble llum difusa i tremolosa de les faroles.


La nostra plaça major que, amb les seves voltes és, segons diuen, de les més boniques. Prendre allà, sota les voltes, un refresc o un aperitiu és un veritable plaer. I els carrers del casc antic, que son estrets, empedrats amb llambordes, que fan giragonses, amb un cert olor de ranci, de vell, amb façanes i balcons evocadors d’allò més antic. Amb gàrgoles, i, en moltes portalades, figures que recorden, amb nostàlgia, un passat esplendorós.


Tenim la catedral de Sant Pere, quantitat d’esglésies, algunes de molt antigues i representatives, convents, un antic seminari i, fins i tot, un temple Romà, veritable joia arquitectònica, construïda en l’època romana (segle II), i declarada bé cultural d'interès nacional.


Al llarg d’aquests anys he vist desaparèixer la industria tèxtil, ja de per ella mateixa, aquí, arcaica i caduca. Recordo, als anys seixanta, que comentant a la meva mare la visita feta a una fàbrica tèxtil del centre de la vila, ella, ja molt gran, va exclamar «però encara n’hi ha d’aquests telers que em descrius? Si jo hi vaig aprendre a teixir quan era jove». No hi havia hagut renovació de maquinària i se’n va anar tot en orris.


I vaig veure com marxaven les adoberies, una indústria típica de Vic, molt coneguda arreu de mon; generadora de riquesa, sí, però veritable font de contaminació, i he vist també, com creixia l’industria electromecànica, de la qual tenim encara alguna empresa important i de nom internacional com Girbau.


Per a compensar-ho, però en un altre àmbit, he vist a néixer la universitat, aquesta que que dona a Vic un gran prestigi, ja que no tant sols permet als vigatans fer força carreres sense haver de marxar d’aquí, sinó que, a més, és molt coneguda arreu del país, com ho demostra la gran quantitat d’alumnes de fora, molts dels quals son de ses illes i de la Catalunya nord. Fa que el nom de Vic transcendeixi, positivament, molt lluny de les nostres contrades, i, amb molt d’orgull, podem dir que la UVic-UCC està, percentualment, per sobre de la mitjana catalana en nombre d'estudiants internacionals.


I no cal oblidar, sota cap concepte, la importància del nostra IES, Institut d’Educació Secundària, abans Escola de Mestratge Industrial, més tard Institut Politècnic de Formació Professional, que tant de bons professionals, de tota la comarca, ha format i aportat al món industrial. Ni l’Institut Jaume Callís, que imparteix la ESO i el batxillerat, ni la multitud d’escoles, algunes de llarga tradició i molt de prestigi. Tenim un gros ventall on escollir.


Si seguim parlant de cultura, gaudim de quatre museus i un modern centre d’arts escèniques, amb el suggestiu nom de l’Atlàntida.


Tenim biblioteques, i una de nova en projecte, que, segons sembla, serà molt gran i ben dotada.


Disposem de tres mercats setmanals, essent el més important el del dissabte, a la Plaça Major o del Mercadal, que atrau a tota la comarca. A banda, tenim el de la Plaça des Màrtirs i el del barri del Remei, que es fa els diumenges.


Hi ha llocs per al lleure i fins i tot per a l’esport. Disposem de cinemes, discoteques, pavellons esportius, camps de futbol, pistes poliesportives, piscines, pistes d’atletisme, circuits de motor i, fins i tot, camp de beisbol.


Que no hi ha tanta oferta com al nostre cap i casal?. Segur, però em deixo força cosa al tinter.


El que sí hi trobo a mancar és un aeròdrom, com el de Sabadell. Si no ubicat en el mateix Vic, on, segons sembla, n’hi havia hagut un durant la guerra, sí al seu entorn, en llocs on s’ha arribat a proposar, no oficialment, crec, com Sant Julià de Vilatorta o Folgueroles.


A cavall entre els municipis de Sant Julià de Vilatorta, Calldetenes i Santa Eugènia de Berga, a l’any 1938 n’hi va haver un de militar, el de Vilatorta, però dissortadament no va passar mai a la categoria de civil i va desaparèixer.


Que jo sàpiga, es va crear, com a mínim, un aeroclub de Vic i Comarca, però no va reeixir, ja que no va trobar prou recolzament, ni institucional ni ciutadà, i l’únic que es va aconseguir que funciones un temps, no massa, va ser un camp de vol per a ultralleugers, però tampoc va subsistir. Ara és a Gurb.


Em deixo moltes coses al tinter, i algunes d’importants, segur, però amb tan poc espai és impossible de descriure, fil per randa, una ciutat tan bonica.


El que també és important, al menys per a mi, és que tot i ser una veritable ciutat, quaranta vuit mil habitants, no és, encara, un monstre ingovernable i impossible de conèixer. No se’t fa difícil recòrrer tots i cadascun dels seus indrets i racons, i tot i que algú em pugui titllar de pilota, trobo realment encertat l’eslògan que ha dissenyat el nostre ajuntament, ja que, estimo, s’ajusta a la veritat: Vic, ciutat a la mesura humana.