Notícies

Dies enrere, veient un programa divulgatiu a la televisió, es deia que el salt tècnic que vivim en l’actualitat és una línea recta que es corba exponencialment cap a la verticalitat indicant, amb eixos temps-tecnologia, la rapidesa amb què canviarà el nostre sistema de viure. Deien, també, que tot just ara som al començament de la corba ascendent, però que això va amb una velocitat imparable.

Tot just traspassada la frontera de la seixantena, el tema m’ha fet reflexionar. I molt. Seré capaç de desenvolupar la meva vida adaptant-me a aquestes noves tecnologies que se’ns tiren a sobre? Aprendré, amb l’edat que començo a tenir, a fer gestions, pagar la compra, fer anar els nous mòbils que diuen que seràn espectaculars i imprescindibles?

Mireu: tinc la sort de tenir encara el meu costat una mare que enguany farà 94 anys. I molt ben portats. Allò que se’n diu estar “clara de cap”. Doncs bé, ara que tot just som al començament de l’esmentada corba ascendent, ella ja es troba incapacitada per fer moltes gestions diàries. Al banc, per exemple, ja no l’atenen com abans. Ho ha de fer tot al caixer automàtic. Per demanar hora al metge, l’hi diuen que ho pot fer per internet que allà ho trobarà tot. “No te mòbil vostè? Doncs si no en té, com vol que l’hi passem cap missatge?” l’hi diuen. Podria fer la compra còmodament des de casa, però com ho ha de fer? Al carrer, s’ha de moure amb una cura impressionant si vol tornar a casa sana i estàlvia, ja que tant cotxes com bicicletes – que passen per allà on volen sense respectar ni vianants ni, a vegades, el seu propi carril bici- tenen un nul repecte per la gent gran.

Evidentment, ajudat per l’egoïsme que tots portem a dins, em pregunto: Com ho fare jo en endavant? M’en podré sortir tot sol? M’hauràn d’ajudar sempre?

He de dir, de totes maneres, que personalment m’encanta la tecnologia, els “gadgets”, tots els estris elèctrics i electrònics que posen al nostre abast i que ens han de fer la vida més fácil. Però hi veig un perill. No se si em sabré explicar prou bé, però ho intentaré.

Des de fa ja un temps, sembla clar que les persones d’una certa edat ja no valen per gaire res. Tothom vol gent jove a la feina. No hi ha vacants per majors de 50 anys. Ni gairebé per “vells” de quaranta. I, evidentment, la gent jove que desenvolupa noves tecnologies ho fa des del seu punt de vista. Punt de vista corresponent a la seva edat. Punt de vista d’entendre-ho tot molt fàcilment. I ho puc entendre. Tots hi hem passat per aquí. Això comporta però, inevitablement, que allò que aquests joves entenen i creuen que es fàcil per ells ho ha de ser per tothom, i arraconi a una part molt important de la població –la gent gran- que cada cop es trobaràn més i més excluïts de la vida quotidiana, perquè no entenen les noves tecnologies. No estàn ni fetes ni pensades per ells.

Estaria bé que les noves tecnologies fossin a l’abast i comprensió de tothom. Han de facilitar la vida –com ja ho fan per alguns- sobretot a la gent gran, no han d’excloure’ls més del que ja fa la propia edat.

Segurament poc hi podem fer nosaltres en el desenvolupament de tot plegat, però si que podríem presionar perquè això es tingués més en compte. Les persones grans tendeixen a conformar-se, i se’ls ha de facilitar les coses.

També crec que, a nivell de ciutat es podrían fer petites accions que ajudarien al dia a dia d’aquestes persones.

Se’m acudeix, per exemple, facilitar l’aparcament gratuït al personal del FADO en les atencions domiciliàries que fan diàriament. Han d’anar a aparcar lluny dels domicilis o bé pagar-se l’aparcament de la seva butxaca, retardant i dificultant la seva feina. Al cap i a la fi fan un servei públic i necessari. Facilitar també els actes administratius que moltes vegades requereixen innecessàriament la presencia de la persona per dur-se a terme. Fer campanyes prevenint les timades telefòniques i denunciar-les (les noves tecnologies fan costat als timadors). Hi ha serveis municipals destinats a l’ajuda a la gent gran. Però no és suficient. Cada cop més gent viu sola i s’ha de tenir cura de les seves necessitats. Tenir clar que les voreres són per els vianants, i més si aquests son persones d’edat.

La Policía Municipal podría patrullar més a peu i no amb cotxe. Tindría un millor coneixement dels barris i de la gent que hi viu, podent identificar molt millor les mancances i perills d’aquest col.lectiu.

Les entitats bancàries haurien de recuperar l’atenció personal. Hi ha molta gent que no s’entén amb els caixers automàtics.

Ho hem de fer fácil. De vegades ens entossudim a complicar les coses de tal manera que ens perjudiquem nosaltres mateixos.

Es vol fer de Vic una ciutat “amable”, i ho comparteixo totalment. Però així com hem començat per la circulació i la promoció de les bicicletes, caldría tenir clar que el mes important ha de ser el respecte, i sobretot el respecte i atenció als nostres avis.

No hem d’oblidar que tota la gent gran de Vic son els que han fet gran la Ciutat abans que nosaltres.

En fi... ja veieu el què ens espera.

Si no hi posem remei.