Notícies

“Amic, per què busques desesperadament el jardí de les flors, quan el jardí de les flors és dins teu?” Kabir, filòsof indi s. XV.

En les altes planures del desert de pedra, les abelles salvatges busquen escletxes i fissures on fer el rusc i fabricar la mel. I així és com la mel regalima en mig de la pedra.

A tota vida per escarpada i abrupta que sigui li raja el sentit.

Qui és que aniria a buscar la mel al punt més alt del penya segat? És de bogeria, segur! Però tota follia acaba sent raonable quan la cultivem amb constància perdent sovint la noció del temps.

Igual que cap força ni ningú pot aturar que els boscos es vesteixin de groc i vermell a la tardor de casa nostra, tampoc res ni ningú pot deturar el fluir de les nostres vides.

És a ritme de trobades, d’arreveures i adéus, de viatges, de pelegrinatges, recessos i d’estades - més curtes, més llargues -, que se’ns va teixint la vida sense fer soroll i amarada de sentit malgrat ens costi descobrir-lo a vegades.

Fa temps, vaig tenir la sort de trobar-me amb un home savi. Era afable, tranquil, ple de saviesa i de coneixement. Els seus ulls i la seva mirada traspuaven l’experiència del viscut. El sofriment i la joia hi estaven ben amalgamats i els ulls irradiaven una llum captivadora.

Després de parlar i callar plegats durant hores on el temps cronològic semblava haver deixat d’existir, jo, escèptica per natura, em vaig atrevir a preguntar sobre quin sentit podria tenir la vida. En tot cas ja que existíem, reflexionar al menys sobre l’art de viure. I ell, entre silencis però fermament, va dir: Som vius, oi? Doncs hem de viure! El més important és l’actitud a emprar davant la vida de cada dia, del nostre quotidià conegut i rutinari. L’important en el nostre ‘ofici’ de viure és aprendre a transformar l’ordinari en extraordinari. Afegia: Tenir una actitud positiva davant un fet extraordinari que ens pot omplir de satisfacció, no té massa mèrit. Viure el quotidià “rutinari” i saber veure-hi el que té d’extraordinari, això sí que és meritori. Aquesta experiència vital comporta el reconeixement i agraïment vers les persones que sentim més a prop o molt endins al fons del cor, ben segur. A través de les circumstàncies que vivim al llarg de la vida, cadascú de nosaltres ens hem anat trobant amb persones amb les que compartim diferents àmbits dins de la societat, ja sigui veïnatge, treball, formació, lleure, esports, etc. I amb les quals podem o no compartir les mateixes idees, la filosofia de vida o certs objectius de vida.

És amb la suma de les parts que construïm el tot. I la vida ens empeny a anar endavant amb la ment ben oberta i amb ganes de construir en vertical o horitzontal, tan és. Cert que per caminar trepitjant el terra a terra (la realitat) hem de ser valents i astuts ja que la vida no és fàcil viure-la. Conviure i compartir tampoc ho és. Però la comprensió i la bonhomia i el respecte, no els podem deixar mai de costat. I aquesta actitud de base l’hem de tenir vers nosaltres mateixos primer i també cap als altres.

Al moment d’acomiadar-nos va insistir dient: L’única cosa que és ineluctable a la vida és haver estimat malgrat el patiment que a vegades això comporta. “Surt al carrer, respira a fons, mira al teu voltant. Observa i contempla i pouaràs forces per continuar trobant sentit a la vida pels quatre costats”.